PRÒLEG AL MANIFEST 1 TÀRREGA
Per DAVID BONDIA, Síndic de Greuges de Barcelona
Aquí comença tot...avui aquí, a Tàrrega, declarem oficialment l’inici de la presentació pública del manifest inacabat de la humanitat.
Moltes de vosaltres us preguntareu en què consisteix un manifest i per què ara ens cal aquest nou manifest.
En primer lloc, podríem dir que un manifest es pot definir com una declaració escrita en la qual un govern, un partit polític, un grup o un individu expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació. En el nostre cas, no es tracta ni de governs ni de partits polítics. Són grups i persones que opinen des de la força i no la feblesa, des de rebel·lia i no des de la resignació, per aportar una visió crítica sobre el món i sobre la humanitat per tal d’oferir una mirada constructiva pel present i pel futur.
Grups i persones que volen descobrir la realitat i no viure en un decorat. Volen escriure la història de la resistència a la normalització, volen deixar d’acceptar les coses que no poden canviar per passar a canviar les coses que no poden acceptar. Volen actuar per transformar.
En segon lloc, per què un nou manifest? No en tenim molts ja? En aquest cas, cal destacar que aquests grups i persones que impulsen aquest manifest, a diferència de la majoria, tenen una característica: són joves, fartes de polítiques adultcèntriques, que volen fer escoltar la seva veu. Volen qüestionar aquest adultcentrisme que genera una cosmovisió que situa l’adult per sobre de la resta de grups d’edat, que actuen normalitzant desigualtats i relacions de dominació que es veuen com a naturals. I, a més a més, pensen que l’adultcentrisme no es pot entendre d’una forma aïllada.
Per tant, és un manifest fet per persones joves que volen analitzar com les joventuts perceben les discriminacions, marginalitats o desplaçaments per qüestions d’edat en la seva relació amb el seu dia a dia.
Es tracta també de joventuts diverses que reivindiquen el dret a la diferència. Això vol dir que reivindiquen el dret a ser iguals quan la diferència els inferioritza, i el dret a ser diferents quan la igualtat els descaracteritza. És a dir, una igualtat que reconegui les diferències i una diferència que no produeixi desigualtats.
En aquest sentit, aquest manifest vol tractar de definir uns principis comuns al conjunt de la humanitat més enllà de la diversitat de cultures, de costums, maneres de viure i religions, sense negar aquesta diversitat.
Es tracta de construir un manifest que albiri nous espais de lluita, nous desafiaments...on no hi hagi distància entre el subjecte que pensa i el
subjecte que actua. On el subjecte que pensa i actua ho faci treballant amb una brúixola a la mà i a la ment (sabent el que vol i anant a
buscar-ho) i no només amb radar com fa la majoria de la gent adulta (deixant-se emportar per les corrents de moda).
I, ara, és el moment. Després d’una pandèmia que ens ha fet veure, entre d’altres coses, que hi ha dos tipus d’innovacions possibles: una horitzontal que consisteix en canviar les respostes (evolució) i una vertical que consisteix en canviar les preguntes (revolució).
Una pandèmia que ens ha posat davant del mirall de determinades realitats que no podíem o no volíem veure. Una pandèmia que ens ha ensenyat que cal provocar una revolució en la nostra forma de pensar i d’actuar. Que aquesta revolució ja no és possible és una tesi que només es pot defensar des de la mirada d’aquells que han emmalaltit de poder, que pensen més en les properes eleccions que en les properes generacions.
Estem davant d’un manifest que no vol reivindicar el poder sinó l’autoritat de la gent que pretén traficar amb somnis per albirar horitzons més engrescadors.
Un manifest inacabat de la humanitat que reivindica l’obligació moral de no ser pessimistes. Que pretén vacunar contra el pessimisme paralitzador i fatalista, ja que va en contra de la seva forma d’entendre la democràcia fer creure a la gent que no té capacitat per canviar les coses. Un manifest que entén que l’optimisme és una estratègia per construir un millor futur. Si s’assumeix que no hi ha esperança, es garanteix que no hi ha esperança.
Per tant, és el manifest de l’esperança, d’aquelles persones que saben que qui no inventa no viu. Que saben que l’important no és allò que s’anuncia, sinó que l’important és aconseguir veure l’univers de les nostres vides sota una nova llum; que el què importa és convertir-nos en persones capaces de preguntar- nos per allò que mai havia despertat el nostre interès.
Un presentem avui un manifest inacabat de la humanitat que reivindica drets i no privilegis, que mostra descontentament amb aquelles persones que ens regalen pors per vendre’ns seguretat, que condemna la globalització de la indiferència.
Donem pas així a la primera presentació d’aquest manifest, en construcció permanent, que reivindica que viure en dignitat és viure resistint i que posa en relleu la força transformadora de la gent jove.