Search
  • Lali Álvarez Garriga

ENTREVISTA a Marisa Iglesias

Updated: Jan 24


Per a la creació de The Unfinished Human MANIFESTO, estem realitzant una recerca prèvia sobre el concepte de "manifest" i la seva relació amb les arts escèniques. Aquestes entrevistes/xerrades formen part d'aquest procés de pensament abans de passar a l'acció.


La Dra. Marisa Iglesias i Vila és professora titular de filosofia del Dret a la Universitat Pompeu Fabra. És llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona i Doctora en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat investigadora o professora visitant al Euroepan Humanities University de Minsk (1997), a la Queen's University (1998), al Balliol College de l'Oxford University (1999-2000), a la Facultat de Dret de la Puerto Rico University (2001) i a la Global Law School de la New York University (2004). És membre del grup acadèmic SELA, patrocinat per la Yale University Law School i també ha exercit ocasionalment com a jutgessa suplent i avaluadora de la Comissió Europea.



LALI ÁLVAREZ. Què és un manifest? A què tenim associat aquest concepte?


MARISA IGLESIAS. Primer jo diria que és una declaració de principis, un posicionament (polític, social...), és una reivindicació, contra l'statu quo o de vegades a favor. Un manifest és una crida a l'acció. Una crida racionalitzada. Sempre m'ha semblat que els manifestos només els fan qui té veu: els intel·lectuals, els artistes, etc. Gent que com que té veu, considera que la seva veu pot aportar un missatge, una reivindicació, un canvi. Aquells qui no tenen veu no fan manifestos, les persones vulnerables, els més pobres, les dones que pateixen violència de gènere, les prostitutes... Els grups més vulnerables no fan manifestos. El manifest és una cosa que es fa des d'una posició de quan ja has aconseguit que t'escoltin.


L. Els manifestos es fan "de dalt" cap" a baix"?


M.I. Si és una situació d'injustícia estructural de la qual volem parlar en el manifest, sí que d'alguna manera hi ha un de dalt a baix, si el posicionament et jerarquitza. Quan algú ha fet un manifest és perquè hi ha una situació de canvi important que s'ha de dur a terme, d'injustícia que s'ha de resoldre, no se sent la veu de l'oprimit. Hi ha una autora, Iris Marion Young, que va escriure sobre les cinc cares de l'opressió, no pensa en una opressió que ve d'un estat dictatorial, sinó de l'opressió social moderna d'injustícia estructural, i aquí es veu molt clar on estaria el lloc d'un manifest i a on no. Les cinc cares de l'opressió són: l'explotació (és difícil que tingui veu qui està explotat), la dominació cultural (la veu que parla sempre serà un altre, no serà la teva, parlem pel subaltern), la marginalització (ja no tens lloc, no tens canal per parlar) i la violència institucional (la teva por, imposada pel sistema, la por estructural, et silencia). El manifest em sembla una cosa fantàstica, però no sé si és possible que els oprimits facin un manifest, això és el que em preocupa. Per fer un manifest cal que tinguis un lloc on et poden escoltar, i t'expresses perquè creus que la teva veu pot canviar les coses d'alguna manera, o tens aquesta pretensió. Tu fas una declaració de principis quan creus que això es pot escoltar. Hi ha molts fenòmens: la protesta, la desobediència civil, l'objecció de consciència... Però un manifest és una cosa estructurada. Els moviments socials es mouen d'una manera més desestructurada...


L. Un manifest ha de respondre a una opressió?


M.I. També poden haver-hi manifestos individuals. Un pot dir: aquesta societat, això a mi no m'ho pot demanar. Quan creus que la societat et demana coses que tu no tens per què fer, pots fer un manifest de declaració de principis reivindicant la teva pròpia individualitat. Però per això has de tenir veu, perquè un manifest tancat a casa i sense que ningú t'escolti no té sentit.


L. Quina és la necessitat de fer un manifest avui en dia?


M.I. Sí, té sentit fer un manifest. Fer un manifest és aixecar la veu, però d'una manera pausada, perquè vols que t'escoltin. Si no protestes. Encara ens podeu escoltar, podem explicar-vos punt per punt quin canvi podem fer, quins principis ens haurien de guiar, el que sigui, un posicionament determinat. Hi ha un element de comunicació, amb un manifest intentes comunicar-te. Per fer un manifest t'has d'aturar a pensar, a discutir, a escriure els punts.


L. Hem de tenir clar, llavors qui és l'interlocutor, el destinatari del manifest?


M.I. Qui és l'interlocutor? La societat? El públic en general? És una interacció entre un emissor i un receptor. Si és un missatge és molt important qui l'envia per a ser escoltat i qui l'escolta perquè el missatge tingui sentit. Suposo que li parlem a aquells qui ens poden escoltar, a qui t'identifica. Ha de ser reconegut o, com a mínim, identificat. Algun filòsof francès, com Alain Badiou, havia fet un parell de manifestos reivindicant el lloc de la filosofia, que la filosofia no ha mort, a qui es dirigeix aquest manifest? A aquells qui pensen que la filosofia s'ha mort, però també al públic en general. Sempre hi ha l'esperança que l'auditori és més gran que aquells qui defensen allò que tu vols criticar. El manifest és un mitjà d'expressió.


L. Escrivim manifestos per a comunicar idees o per a generar idees?


M.I. Les idees les tens, les has d'articular. El manifest és un resultat. D'un intercanvi d'idees si no és en solitari. També aportes idees, nous arguments. D'alguna manera t'ordena les idees. La paraula "manifest" és sempre estructurat: tinc unes idees, les articulo i les comunico. És una crida a l'acció, també, però és comunicació, sobretot. Si jo surto al carrer i em manifesto, la meva expressió s'apropa a l'acció. Un manifest pot acabar en acció, però no ho és. No és el mateix manifestar-se que fer un manifest.


L. Un manifest que no cridi a l'acció són només paraules.


M.I. És clar, no és acció.


L. L'ideal d'un manifest és que cridi a l'acció?


M.I. Tu no fas una declaració de principis quan creus que tothom està d'acord amb aquests principis, o que no hi ha controvèrsia, o conflicte. Hi ha d'haver una base de conflicte, d'idees, social, polític, tant se val. El manifest discuteix amb el conflicte, sobre el conflicte perquè aquest conflicte se superi, desaparegui o es generin conflictes més interessants. Crida al canvi. A no ser que reivindiquis l'statu quo, que també hi ha manifestos que fan això.


L. Un cop escrit, a qui li pertany un manifest?


M.I. Un cop ja està escrit, no pertany a ningú, ja. Perquè si és propietat teva el que està en el teu control, qui té el control d'un manifest ja escrit? Ningú. Quan dic no li pertany a ningú, vull dir que li pertany a tothom. La societat l'incorpora i és un patrimoni comú. En el fons són una sèrie d'idees, sense dret d'autoria, el manifest pretén viatjar de l'emissor al receptor, i un cop una cosa l'envies a viatjar, ja no és teva. No li pertany a ningú, perquè ningú el pot controlar.


L. Si t'hi adhereixes, ets responsable d'aquest manifest?


M.I. Fins on arriba la responsabilitat de cadascú per actes que després tenen conseqüències molt més àmplies? Si parlem de responsabilitat moral... Si tu signes un manifest comparteixes la responsabilitat moral, és clar, de la llavor que aquest manifest planta. És un sentit de la responsabilitat més ampli que el concepte de responsabilitat lliberal que tu només respons pels danys que has fet, tu no hauràs fet aquest dany, però hauràs llençat la idea. Segurament en l'àmbit jurídic aquesta responsabilitat no se't podria imputar, però en l'àmbit moral, sí. És com quan votes a un partit polític, ets responsable moral del qual ells faran després.


L. Adherir-te o signar un manifest, et compromet a portar a terme aquelles idees que dónes suport a amb la signatura del manifest? Et compromet a l'acció?


M.I. No, perquè és una crida a l'acció. Per això em preocupa l'existència dels manifestos. Estem vivint en una cultura ètica en la qual tothom creu que ja fa molt quan opina, que ja fan la seva tasca social, moral, en favor dels oprimits, del clima, dels immigrants, del que sigui, opinant. Una manera de sentir, des del punt de vista individual, que estan contribuint a alguna cosa és signar un manifest: ja he signat un manifest, he fet la gran cosa. Però signar un manifest, que hem dit que era una crida a l'acció, també requeriria entendre i assumir que aquesta crida a l'acció no va cap als altres, sinó que va cap a tu, també. I això generalment no passa. Signes i et tens la sensació que no tens cap més compromís, perquè creus que el teu compromís moral i social té a veure amb l'opinió i no amb l'acció. Els manifestos estan bé, però també tenen un perill, que el manifest en si no canvia res, és només, una crida a l'acció. Que ja és alguna cosa, però no ho és tot.


L. L'escriptura en col·lectiu d'un manifest, pot generar comunitat?


M.I. Pot cohesionar. No sé si generaria una comunitat, però pot cohesionar. Un manifest és una cosa racionalitzada, i les comunitats es conformen de moltes maneres diverses, amb interaccions que passen per el que és emocional. Un manifest que té un element de racionalitat, perquè tu has de transmetre unes idees concretes, crec que no té la potència cohesionadora que pot tenir l'acció: una protesta, o una manifestació, on s'integra el que és emocional. En escriure un manifest has de simplificar, tot allò que és ordenar, és simplificar, o limitar la realitat, cal reduir molt perquè nosaltres no podem expressar en paraules la complexitat dels nostres sentiments, de les nostres emocions, dels nostres principis i això, de vegades, en comunitats complexes, genera tensions, perquè quan poses una idea en paraules, potser no reflectiran exactament les idees que una persona pensava, costarà aprovar el manifest, sobretot si són temes polítics molt complexos. Quan ens hem de posar d'acord hem de simplificar, i al final què queda? Molt poc, el mínim comú denominador. Aconseguir el consens és difícil. Escriure un manifest pot dinamitar comunitats. Pot ser que tothom quedi insatisfet d'aquest manifest.


L. Què passa quan renunciem a la complexitat a l'hora de mirar o reflectir una societat.


M.I. En el dret, que és el meu camp, és terrible la renúncia a la complexitat. És indispensable simplificar la realitat perquè, és clar, has de posar categories i conseqüències jurídiques als fets, però a la vegada això genera perfils normatius de gent i de situacions, i acabes simplificant la realitat de manera molt injusta de vegades. Per tenir normes cal reduir la complexitat i és un problema.


L. Un manifest que hagués de néixer del consens, podria, llavors, acabar apartant a la diferència o a la minoria?


M.I. Si no hi ha manera de posar-se d'acord, sí. O el manifest no es pot dur a terme, o s'exclou un punt, o algú deixa de ser-hi. Per a incloure a tothom, cal incloure totes les individualitats, però això és impossible, perquè llavors la complexitat ens desborda. Tot el que sigui un escrit general d'idees, una norma, acaba fent un sacrifici de la complexitat. Però és clar, quan sacrifiques alguna cosa que afecta la vida de la gent, això és un problema.


L. Com es podria fer, aleshores, aquest gran manifest de la humanitat que jo somio?


M.I. Veient tota aquesta problemàtica que plantegem, seria molt bonic veure què podria quedar, al final. Potser hem de ser molt modestos. Però segueix sent important, perquè és una crida a l'acció. Malgrat tot val la pena. Aquesta complexitat és maca, inclús en l'àmbit teatral.


L. Precisament portant el manifest a escena, pretenem que aquest manifest sigui ja acció.


M.I. Tothom fa un manifest com si fos una cosa tancada. Potser hauríem de pensar en una altra cosa. Hauria de ser el manifest inacabat, un manifest sempre obert. Al simplificar, tanques, però no vols tancar del tot per a poder incorporar la realitat. En dret, per exemple, si no vols tancar, no regules amb regles, que són tancades, regularé amb principis, que són oberts, que sempre em permeten seguir fent balanç, incorporar noves discussions. Ha de ser el manifest inacabat que no pretén fer normes sinó principis. Un manifest en el qual sempre estàs pensant: Hem arribat fins aquí, hem començat, però no hem acabat. I així el manifest és una actitud vital. El manifest s'ha de convertir en una actitud vital, i així sempre estàs tant obert com quan discuteixes, quan vols assentar els principis que han de regir la humanitat, el nostre futur... És un manifest estrany, el que no es tanca, però tal vegada seria el manifest ideal.


L. I això no seria injust amb qui comença a escriure'l? Si el que jo escric queda obert i qui ve després ho pot intervenir, no és injust?


M.I. La qüestió torna a ser la propietat. Si ja has contribuït, ara el resultat ja no et pertany. Hem de pensar en si el manifest és un contracte. Si hauràs de signar el resultat final, al que tu no has intervingut, podria ser injust. Però hem de pensar en si un manifest és com un contracte o com una novel·la en cadena. Hi ha un autor que veu el dret com una novel·la en cadena: tothom hi va contribuint, amb el temps, i es va fent una novel·la que manté l'argument, però cada actor hi intervé modificant. Hem de plantejar-nos això: un manifest és una narració continuada o és un contracte? La lògica del contracte i la lògica de la narració en cadena van en sentit contrari. Un contracte és tancat, tu et compromets a el pactat i t'eximeix del que no s'ha pactat. La qüestió és que ens falta una teoria dels manifestos en aquest sentit, com ha de ser aquesta narració oberta.


L. Necessàriament un manifest ha de parlar dels "llocs comuns" però com fer-ho, en redactar-lo, per fugir dels tòpics, de el que és obvi?


M.I. Tornem al mateix, qui pot fer el manifest? Persones que tinguin la capacitat d'escoltar als altres, que vulguin saber com pensen els altres, i vulguin unir-s'hi. És un element cooperatiu. I s'ha de tenir il·lusió. Si estem en una societat que tendeix a l'individualisme absolut, el manifest ens obliga a tornar-nos a enfrontar al diàleg amb altres que dissenteixen. Requereix modèstia. Has de tenir ganes de sotmetre't a un exercici de modèstia intel·lectual, de generositat amb l'altre, de no saber com acabaran les coses, perquè si tens unes idees prefixades, no discutiràs amb ningú. A no ser que tu tinguis una idea important a transmetre i el manifest busqui reunir forces perquè la veu tingui més impuls, però de la mateixa manera t'hauràs de posar a discutir.


L. Creus que tota comunicació que es faci en públic és un manifest?


M.I. No. Perquè el manifest té un element d'estructuració que no totes les formes d'expressió comparteixen. El manifest és una manera d'expressar una cosa, no? Doncs això ho comparteix amb qualsevol expressió, que comunica. Comparteixen trets, però no necessàriament. Són de la família, això sí.



Aquesta entrevista forma part del projecte de recerca prèvia a l'inici del projecte "The unfinished human MANIFESTO".



18 views0 comments

Recent Posts

See All