Per a la creació de The Unfinished Human MANIFESTO, estem realitzant una recerca prèvia sobre el concepte de "manifest" i la seva relació amb les arts escèniques. Aquestes entrevistes/xerrades formen part d'aquest procés de pensament abans de passar a l'acció.
David Bondia és, actualment, el Síndic de Greuges de Barcelona.
És president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i Professor titular de Dret internacional públic de la Universitat de Barcelona. Va participar en la redacció i adopció de la Carta Europea de Salvaguarda de Drets Humans a la Ciutat i del Pla de Drets Humans de Catalunya. Ha assessorat a sindicatures locals, a diversos municipis i al Fòrum de Síndics i Síndiques, Defensors i Defensores Locals. És membre de la Comissió d’Empara del Reglament de Participació Ciutadana i del Consell Acadèmic Assessor de l’Agenda 2030 de l’Ajuntament de Barcelona.
Lali Álvarez. Em pregunto de què ens ha de servir fer un manifest, avui en dia? Quines són les problemàtiques socials a les quals un manifest com el que volem fer podria donar resposta?
David Bondia. Jo tinc una llibreta on em vaig anotant coses, i una vegada vaig trobar un "Manifest de la Humanitat". T'ho busco. (ho busca) Aquí està, era una "Declaració Universal de Drets de la Humanitat", escrita per Ives Charles Zarka. Bé, t'ho pots mirar. L'important d'un manifest com el que vosaltres plantegeu és que no sigui fet des de l'àmbit teòric i que sigui la veu de la gent la qui estigui reflectida en el manifest. Qui més sap de què cal parlar són les persones que pateixen les vulneracions dels seus drets.
L.A. Volem fugir dels llocs comuns. Des del nostre privilegi, ja no només com a blancs, europeus, benestants, sinó també des del privilegi de l'artista que té la possibilitat de tenir uns altaveus públics per a la seva veu, volem cedir aquest espai a les persones que no el tenen.
D.B. Jo penso que un manifest com aquest ha de ser crítica i proposta. Ja no serveix fer només crítica, sinó propostes constructives. Fas un manifest per desconstruir i posar damunt la taula determinades realitats que igual no es volen veure, o són alienes, però també amb unes propostes de canvi. Un manifest que sigui únicament de denúncia, ara per ara, ja no té cap sentit, perquè hi ha coses que són molt òbvies i que ja tothom les està denunciant. Si és un manifest que és una proposta inacabada per a la humanitat, d'alguna manera ha de proposar una manera nova de construir. La veu de les propostes també han de sortir de les mateixes persones que pateixen les vulnerabilitats.
L.A. A qui podria anar dirigit aquest manifest? Qui o quins podrien ser els interlocutors? A qui hem de dirigir aquestes propostes?
D.B. Ha de tenir una doble direcció: a la ciutadania i als poders públics. No pots exigir a la ciutadania sense tenir en compte que existeixen uns poder públics que són fonamentals per a canviar la realitat, i no pots només dirigir-te als poder públics sense tenir en compte a la ciutadania. És, d'alguna manera, el que Stephane Haessel feia amb l'Indigneu-vos: indigneu-vos, però amb accions. Les accions les faran els poders públics, però empesos des de la ciutadania. Cal fer un manifest que tingui ànima. De vegades les coses queden o molt tècniques o molt "sensibleres", i cal trobar el punt mitjà: fer propostes per canviar determinades realitats, que tenen ànima i que són factibles, no vendre fum.
L.A. La idea és que els punts que cada col·lectiu escrigui, cada comunitat de cada territori escriurà 20 punts d'aquest manifest, després es comparteixin en un esdeveniment escènic a l'espai públic. Potser la primera "crida a l'acció" d'aquest manifest és: compartiu-me en públic, i a l'espai públic perquè entenem que és on pot tenir més ressonància. En aquest sentit, m'interessa el teu punt de vista des de dins de la institució. Sabem que en compartir-lo en una plaça pública, amb la ciutadania, dins d'un festival o esdeveniment cultural, això pot fer que la comunitat, la ciutadania, prengui un compromís o se senti interpel·lada pel nostre manifest. Penses que la institució té la capacitat d'escoltar què pot tenir la ciutadania?
D.B. La Sindicatura és una institució que ha de fiscalitzar l'acció de l'ajuntament i, per tant, el que ha de fer és acompanyar a transformar determinades realitats de l'administració, que és molt burocràtica, que funciona per unes dinàmiques molt antigues. El paper de la Sindicatura és provocar canvis o ajudar al fet que es provoquin canvis. Una institució com aquesta no té poder, realment, però té autoritat. L'avantatge de tenir autoritat i no poder és que el poder el tenen, en el nostre cas, a l'Ajuntament, i ja els va bé, però la Sindicatura, com que té autoritat, té veu. I penso que el que cal amb aquest manifest és buscar que tingui autoritat, moral, o jurídica, o el que sigui, per a provocar canvis. Com guanyar aquesta autoritat? En el cas de la Sindicatura a través que les propostes que faci, se segueixin des de l'Ajuntament. Idealment, l'autoritat aconseguiria que el poder s'exercís de manera més alineada amb els col·lectius vulnerabilitzats.
L.A. Insinues que la nostra responsabilitat com a generadors del procés que farà que aquest manifest existeixi, és no deixar que el manifest mori a la plaça pública, sinó intentar que tingui una ressonància. Escoltar a la gent i fer que el que diuen sigui escoltat més enllà.
D.B. Sí.
L.A. Però realment les institucions tenen la capacitat d'escoltar-nos, d'escoltar a la ciutadania?
D.B. Sí. La queixa és positiva. Pensem que la queixa és negativa, però és positiva. Algú que es queixa és algú que vol canviar les coses. No és només la capacitat d'escoltar, sinó de canalitzar aquesta queixa i fer-la arribar a qui ha d'arribar. Aquest és el paper, per exemple, de la Sindicatura. La gent que ve aquí no vol només que l'escolti, vol que canalitzi la seva queixa cap a qui d'entrada l'hauria d'haver escoltat i no l'ha volgut escoltar. Però també té un altre paper que és actuar d'ofici. Hi ha coses que no cal que la gent vingui a queixar-se, si jo veig que no funcionen, actuo d'ofici. És una feina que no només és reactiva, sinó propositiva. Provocar canvis, inclús abans que arribi la queixa. D'alguna manera el vostre manifest també ha de fer, per una banda, canalitzar queixes, però, per altra banda, també propositiva: volem uns canvis, proposem-los. No podem esperar que quan hi hagi una vulneració, buscar la sanció, hauria de ser un manifest de caràcter preventiu. Si veiem el que ens ve a sobre, avançar-nos abans que vagi a pitjor.
L.A. Jo veig que hem de parlar de diferències de classes, diferències socials, hem de parlar de com s'utilitzen els recursos naturals i de medi ambient, feminisme, gènere, violències... Però em fa por que aquest "actuar d'ofici", o aquesta mirada del món des de la meva perspectiva, que al final és privilegiada, ens tanqui els ulls a les problemàtiques reals dels col·lectius amb qui treballarem.
D.B. Ja ho hem dit abans: qui més sap de vulneracions de drets, són les víctimes. Però té una grandesa, el món dels drets humans, que és que no només ens mobilitzem quan ens afecta a nosaltres directament. És un concepte expansiu, he de ser capaç de mobilitzar-me, quan no soc la persona directament afectada, tenint en compte que qui sap el que hi ha són les víctimes. Habitualment ens mobilitzem quan ens sentim víctimes, però hem de pensar que quan una vulneració la pateixen la gent que està al nostre voltant, també ens interpel·la a nosaltres, i ens obliga a mobilitzar-nos. Hi ha dues coses que hem de començar a entendre: ens hem tornat, moltes vegades, especialistes sense ser generalistes és a dir que cadascú pensa: jo em mobilitzo quan es veuen afectats els drets de les dones, o em mobilitzo quan es veu afectat el dret a l'habitatge, etcètera. No estem interconnectant els drets. Quan una vulneració afecta un dret, n'afecta d'altres. Mira amb la pandèmia, quan van afectar el dret a la mobilitat es va afectar el dret al treball, a l'educació, etcètera. I un altre concepte important és la interseccionalitat. És fonamental perquè de vegades estem analitzant les discriminacions per separat, i hi ha gent que està sent discriminada per diferents motius a la vegada: una dona, negra, lesbiana i pobra. La vulneració dels drets es multiplica. I això des de les institucions no se sap analitzar. El manifest pot ser xulo per això, perquè pot adaptar la realitat dels drets humans. Si anem al metge diverses persones amb la mateixa malaltia, no ens donaran la mateixa medicació, perquè tenim cossos diferents, edats diferents, etcètera. En matèria de drets humans ha de ser el mateix. S'ha d'individualitzar l'aplicació dels drets humans. No és el mateix que a mi m'apugin el lloguer, que li apugin a una família monomarental. Per tant, el manifest pot ser un Manifest de la Humanitat, però tenint en compte la diversitat de la Humanitat.
L.A. Per això volem que cada col.lectiu, o comunitat, o grup d'individus, aporti 20 punts al manifest. I entenent que aquests grups, tot i tenir característiques comunes, també seran diversos. I escriuran punts del col.lectiu cap a si mateix, del col.lectiu parlant a la societat, del col.lectiu cap als poders, punts que parlaran des de la individualitat... Et faré una última pregunta: Com ens afecten les vulneracions de drets en els altres.
D.B. Nosaltres tenim drets i també tenim responsabilitats. S'han escrits els Drets Humans però mai s'han escrits els Deures Humans. S'han de veure les dues cares de la moneda. Parlem de persones vulnerabilitzades, no vulnerables, perquè entenem que són causes estructurals, les de la seva vulnerabilitat. Per exemple: Barcelona és una ciutat pobre? No, Barcelona és una ciutat amb pobres. I això ens afecta a les nostres responsabilitats en materia de Drets Humans. M'interpel.la el que hi ha al voltant. Jo, des del meu despatx, veig el Gimnàs Sant Pau, i sento la responsabilitat cap al que hi passa i perquè hi passa. Com a individus, com a Universitats, com a esocles, com a agents culturals, etcètera, tenim una responsabilitat i és auqesta responsabilitat la que fa que vulguem canviar les vulnerabilitats que hi ha a la nostra societat. Hem d'aprofitar la nostra sitiuació de privilegi, aprofitem-la per a canviar realitats. L'¡administració té unes obligacions molt clares, perquè és qui ha de garantir els drets, però no pot ser només una relació entre l'administració i la persona que pateix la vulneració, sinó que, com a societat, tenim una responsabilitat i hem de fer front a aquesta responsabilitat. I també cal pensar que si tu vols canviar actuacions de l'administració, les persones víctimes, soles, no podràn fer-ho. Nosalrtes, acompanyarem , no sent la veu d'ells, sinó acompanyant les seves lluites, per a que canviin determinades realitats.
L.A. M'interessa aquest enfocament, perquè sovint, projectes com el nostre, es defineixen com a projectes que donen veu o empoderen a individuos o grups amb vulnerabilitat.
D.B. Elles estan empoderades, però ningú els fa cas. Hem de fugir de l'assistencialisme. Hem de parlar de projectes de vida. I els projectes de vida els decideixen les pròpies persones, i nosaltres el que hem de fer és acompanyar per a que es desenvolupin aquests projectes de vida, que vol dir en l'àmbit educatiu, laboral, etcètera. No volem crear més dependències, hem de buscar com aquestes vulnerabilitats que hi ha també ens afecten a nosaltres o com nosaltres en som còmplices. També penso que pel manifest, has de buscar un fil conductor, és difícil això, que no siguin només peticions aïllades, sinó que hi hagi un fil conductor que podria ser construir les coses d'una altra manera.
L.A. Podria ser també el que parles dels "projectes de vida". Com volem viure, individualment i com a societat? Perquè si parlem de com volem viure parlarem de com utilitzem els recursos, com ens tractem els uns als altres, etcètera. Quina és la vida que la humanitat mereix o pot desitjar.
D.B. També s'ha de tenir en compte el tema de les diferents cultures que estan operant en un mateix espai. Sempre hem parlat de tolerància, però cal parlar de convivència. El concepte de la interculturalitat ens interpel·la a nosaltres, no s'ha entès bé, hem pensat que la nostra cultura és hegemònica i que les altres estan al voltant. Però no, la interculturalitat implica renúncia. No serem una societat intercultural fins que no ens adonem que la nostra cultura no és plena i que ha de conviure amb la resta de cultures en una mateixa situació. Això és una desconstrucció cultural, també: aquest privilegi nostre, també implica que deixem de ser privilegiats, no només tolerem les cultures que estan al nostre voltant, mirem les altres cultures i mirem que ens aporten per a enriquir totes les cultures. Això cal que no ho oblideu en la construcció del manifest.
Comments